away-682006_1280

L’any que ella va morir

Quan te’n vas anar vaig decidir no oblidar-te. Oblidar era perdre’t i no volia que això passés. Mentre estàs en la meva memòria transcendeixes a la mort: vius i puc continuar estimant-te i sentint-me estimada, acaronada per tu.
Des de l’indret més íntim és impossible oblidar, no hem d’oblidar, solament transformar la tristor en amor, en un amor distint, viu en el pensament, sense necessitat de més. És el gest definitiu i absolut d’amor. D’alguna manera podem pensar que la persona que se n’ha anat rebrà aquest cabdal d’energia positiva i que la podrà fer servir per recórrer millor i més ràpidament el nou itinerari que ha iniciat.

El dolor que sentim prové de l’amor, només es tracta, doncs, de transformar el dolor, altra vegada, en amor, creant esperança més enllà del senzill gest de la mort.
Vaig decidir no oblidar-te. Alhora que evocava antigues tradicions funeràries de moltes cultures: la sempre present idea del viatge, quan sempre es dotava a qui se n’anava d’objectes, aliments, etc. La moneda per pagar al barquer …
També passava pel meu cap aquella visió, relatada per molts ressuscitats del camí cap a la llum… Amb tot això, em va venir al cap dotar-te, alimentar-te d’amor per al teu camí. Estem vius, va dir algú, mentre ens mantenim en el record d’altres. D’aquesta manera vaig pensar que mai et perdré del tot. Per no oblidar-te preservo tants moments emmagatzemats en la meva memòria, i les coses que em passen o que observo sovint em retornen la teva presència i alhora alimenten la meva pròpia esperança de transcendir, gràcies a la memòria que de mi visqui en les persones que m’estimen.

Escriu un comentari