fondos-de-bosques-2

Memòries des d’Hades

El dia que el Ricard, president de Temps i l’Àngels, voluntària, em van proposar escriure un article per la web, no vaig saber què pensar ni què dir, i la veritat, encara em trobo en aquest estat meitat sorpresa meitat dilema. “Parla de la mort”, em van dir. “Fes-ho a la teva manera, relaciona la vida i la mort, la pèrdua i el dol”, en definitiva, de la mateixa existència humana, vaig pensar.

¿Sabeu el que em demaneu? Els hi vaig dir, em demaneu que parli sobre el fet més transcendental de l’ésser humà! D’això ja fa quasi 3 mesos i fins fa poc no he sigut capaç d’enfrontar-me al teclat. Què diantre escric, què esperen de mi? Cada dia em feia aquesta pregunta. Diversos recursos van passar per la meva ment. Com enfocar el tema d’una forma, perquè tu, lector, decideixis perdre un instant de temps per llegir-ho i a la vegada et sigui útil?

La veritat, per sort o per desgràcia, sé bastant de la mort. La vaig tenir a prop diverses vegades i he vist com s’anava la meva mare quan ella només tenia 43 anys i jo 23. Així doncs, el repte d’escriure eren tan important que es va tornar una obsessió que em va bloquejar durant molt de temps, fins que un dia la idea va agafar forma.

Per escriure sobre el tema de la Mort i l’Home, vaig pensar que ho podria enfocar des d’aquests punts de vista, A: Antropologia i Sociologia, B: Metafísica i Filosofia, C: Teologia i Espiritualitat. Una vegada escollit el concepte, hauria de matisar el format narratiu: A Literari, B Tècnic o C Biogràfic, dit d’una altra manera, fer un relat, un article o parlar-vos en primera. persona Bé, ja havia ideat un ampli ventall per on començar a treballar.

El següent pas era la postproducció. Documentar-me i amarar-me de llibres. Treball de camp, consistent en visites a plantes de malalts terminals, entrevistes a persones en procés de dol i recordar el meu propi calvari. Tot això al servei d’un sol article. Un article dens i carregat per la imperiosa expectativa, on parlaria de la mort des de quan els primers humans enterraven als seus morts i es preguntaven a on anaven, fins a les revelacions de la New Age o les ECM. Una amanida gegant, on l’única cosa que en trauríem en clar és que la mateixa noció de la mort és la que dóna sentit a la vida. Tot, tot això és el que estava disposat a fer per tu, estimat lector, però no ho faré. Ho sento. Ja he passat per tot allò i no em fa falta. No és supèrbia, falta de valor ni mandra, sinó confiança en mi mateix, doncs sé que puc sintetitzar-lo tot per mi mateix. Alguns diuen que tinc aquest do. Jo simplement dic que vaig venir a aquesta vida a observar i escriure. I sí, us explicaré moltes coses si voleu, coses que us faran plorar o riure, coses que us faran recordar i reflexionar o coses que us alleujaran perquè us sentireu identificats. Perquè la mort no és ni bona ni dolenta, simplement ÉS.

Ara crec haver trobat una idea equilibrada i amena per poder parlar-vos des de la proximitat i la sinceritat, sense posar-nos dramàtics ni inconnexos. No vull omplir-vos de tòpics sobre la vida i la mort, per això ja teniu a Google. No desitjo que veieu en mi a algú que ven esperança , ni per contra, a algú que us deprimeixi amb la petitesa de la nostra existència. Simplement vull que t’aturis una estona, no pensis en res i llegeixis. Vull que aquest espai que començo a crear per a nosaltres sigui relaxat i diàfan. Que anem sense presses i que ens duguin ganes de conèixer-nos, i que a tu, lector, et vingui de gust esperar un altre mes per continuar llegint. Vull la teva confiança per explicar-te històries que t’agradaran. Però abans hem de presentar-nos com es mereix. Hola, encantat de conèixer-te i escriure per a tu. I per norma i amb estimació m’acomiadaré de vosaltres amb un petit conte o anècdota que us convidi a la reflexió. El primer és el següent

“Expliquen que una mare plorosa es va acostar a un home savi, amb fama d’obrar miracles, amb el seu fill mort en braços. “Si us plau home savi, ajuda’m!” li va dir “Què puc fer per tu?” va preguntar el vell “Cura al meu fill, no puc viure sense ell. Tu ets un home de grans poders, torna-li la vida”.

El savi esbós un somriure compassiu i li va dir “amb gust faré el que em demanes i només et demanaré una cosa a canvi: has de portar-me tres llavors que obtinguis d’una llar a la que mai hagi visitat la mort”. La mare es va alegrar i va córrer cap a l’aldea per complir la seva part.

Va anar per tot el poble, porta per porta, però sempre trobava la mateixa resposta: En aquella llar havia passat la mort en alguna ocasió. Si no havia sigut un marit o dona, era un germà o un fill els que havien mort.

Al capvespre va tornar al bosc, amb el nen sense vida en els seus braços. “Així que no hi ha cura per a la mort, després de tot” va pensar i de seguida va deixar al petit sobre un llit de flors. Després va tornar al lloc on es trobava el savi i li va dir amb resignació “és impossible, no existeix la llar que mai hagin conegut la visita de la mort”. “No ets l’única que ha perdut a algú davant de la mort” va dir el savi, i la dona se’n va anar trist però en pau.”.

Fins aviat amics/amigues.

Escriu un comentari