field-path-388913_1920

Quan te’n vas anar

L’any en què ella va morir va ser el pitjor de la meva vida. No crec que sigui capaç d’esmentar ni una sola cosa que passés al món durant aquell temps. Tot m’era aliè. No veia res més, no existia res més. Els matins a la feina passaven per la meva consciència com escenes d’una pel•lícula mal enregistrada, amb actors dolents i un guió pèssim. La gent no aconseguia generar en mi la sensació de normalitat que pretenien donar-me, i jo sempre detectava en les seves cares la incomoditat de la seva compassió. Era incapaç d’interpretar el paper que s’esperava de mi, i si ho feia, si per un moment aconseguia entrar en aquell paper de treballador eficient, de persona que supera una pèrdua, no podia evitar una gèlida sensació d’estar molt lluny d’allà, mirant-ho tot com si no estigués succeint. Com si no fos jo, sinó una rèplica meva, que funcionés com un autòmat.

Les tardes eren molt pitjors. Feia un temps que aconseguia despatxar les quatre tasques diàries per mi mateix, però encara sentia una mena d’ofec al pit, una cosa semblant a l’angoixa però més ferotge, com si algú m’estigués oprimint amb força els pulmons, l’estómac, el cor, i pretengués fer-los explotar en qualsevol moment.

-Hauries de mudar-te de casa, aquesta et recordarà a ella contínuament -em deien.

I encara que tenien raó, jo no els vaig fer cas. Anar-me’n d’allà era com una traïció, i en canvi quedar-me, un acte d’amor i fidelitat. Al cap i a la fi aquella casa era el lloc que ella va triar per anar-se’n, l’última llar que vam compartir.

Si feia el llit i per algun incomprensible fenomen físic percebia amb claredat el seu perfum corporal, plorava. Si obria la porta d’alguna habitació, i la meva memòria ferida em llançava algun record (ella desvestint-se i entrant a la dutxa, ella d’esquena, parant la taula al menjador, ella desapareixent per l’altre extrem del passadís), llavors plorava de nou. Si algun soroll d’electrodomèstic crepitava en el silenci de la tarda i llavors una espècie d’atzar fonètic em suggeria veus seves, veus meves, converses nostres, aleshores plorava una altra vegada, i em tapava la cara amb les mans, i esperava que el dolor minvés sense fer res, sense fugir, com si no m’estigués permès resistir-m’hi.

Ara ho penso i crec que era un plor necessari, una catarsi sense la qual mai no hagués sobreviscut. Les llàgrimes em corrien per les galtes com si fugissin del dolor que hi havia als meus ulls. I el flux d’aquella emoció m’envaïa una vegada i una altra amb el seu torrent d’espasmes inevitables, i aquella tempesta d’imatges que m’impedia dedicar-me a res que no fos quedar-me immòbil enyorant-la, una vegada i una altra, a la tarda, i després a la nit, i després en els somnis, sense donar-me treva.

A vegades em preguntava quan trigaria a superar-ho, però una part de mi no volia fer-ho. D’alguna manera, mantenir-la en el record, encara que fos sota aquell dolor insuportable, era la meva manera de seguir estimant-la, i de no abandonar-la mai.

-Fas bé, no has d’aturar cap llàgrima -em deien-. Has d’abraçar el dol.

Jo llavors els mirava i algunes vegades em donava per odiar-los profundament, però altres vegades els abraçava com si ells fossin ella per un segon, i els deixava dir, tot i que sovint ni tan sols els sentia, perquè ja començava de nou el riu de llàgrimes, les preguntes sense resposta, el desconsol, la desesperança.

Avui la continuo plorant, però d’una altra manera. Com si tingués la seva pròpia mecànica de fluids, l’univers emocional que habitem es neteja i s’oxigena per si sol, i encara que trigui més o menys temps, i costi més o menys ajuda, finalment deixa passar i es renova de manera instintiva i natural. Si es permet el pas del corrent, després d’inundar-nos, el propi curs de la vida es recol•loca, transforma el dolor, i ens ensenya a estimar encara més profundament.

Escriu un comentari