natura 2

Retorno a la base

Armando tenía 11 años. Nunca conoció a sus padres. Su madre no se preocupó ni en averiguar quién era el padre, por lo que siguió su camino con el único afán de seguir viviendo una vida de pasiones. Armando fue el nombre con el que se inspiró la hermana Esperanza, en el orfanato, al ver la carita del recién nacido. Llegir més

A mi padre

Mientras te vas..

Ardida es la noche cuando llega
tus manos entrecruzan las nuestras
tu mirada, símbolo del amor
tu rostro lentamente se aleja.

Tan temprano te marchas
que mi llanto aun es bruma
mis anhelos desnudos
y mis sueños ya se esfuman.
Llegir més

away-682006_1280

L’any que ella va morir

Quan te’n vas anar vaig decidir no oblidar-te. Oblidar era perdre’t i no volia que això passés. Mentre estàs en la meva memòria transcendeixes a la mort: vius i puc continuar estimant-te i sentint-me estimada, acaronada per tu.
Des de l’indret més íntim és impossible oblidar, no hem d’oblidar, solament transformar la tristor en amor, en un amor distint, viu en el pensament, sense necessitat de més. És el gest definitiu i absolut d’amor. D’alguna manera podem pensar que la persona que se n’ha anat rebrà aquest cabdal d’energia positiva i que la podrà fer servir per recórrer millor i més ràpidament el nou itinerari que ha iniciat. Llegir més

fondos-de-bosques-2

Memòries des d’Hades

El dia que el Ricard, president de Temps i l’Àngels, voluntària, em van proposar escriure un article per la web, no vaig saber què pensar ni què dir, i la veritat, encara em trobo en aquest estat meitat sorpresa meitat dilema. “Parla de la mort”, em van dir. “Fes-ho a la teva manera, relaciona la vida i la mort, la pèrdua i el dol”, en definitiva, de la mateixa existència humana, vaig pensar.Llegir més

field-path-388913_1920

Quan te’n vas anar

L’any en què ella va morir va ser el pitjor de la meva vida. No crec que sigui capaç d’esmentar ni una sola cosa que passés al món durant aquell temps. Tot m’era aliè. No veia res més, no existia res més. Els matins a la feina passaven per la meva consciència com escenes d’una pel•lícula mal enregistrada, amb actors dolents i un guió pèssim. La gent no aconseguia generar en mi la sensació de normalitat que pretenien donar-me, i jo sempre detectava en les seves cares la incomoditat de la seva compassió. Era incapaç d’interpretar el paper que s’esperava de mi, i si ho feia, si per un moment aconseguia entrar en aquell paper de treballador eficient, de persona que supera una pèrdua, no podia evitar una gèlida sensació d’estar molt lluny d’allà, mirant-ho tot com si no estigués succeint. Com si no fos jo, sinó una rèplica meva, que funcionés com un autòmat.

Llegir més

Temps
Espai d'expressió vivencial oberta al voluntariat, usuaris i professionals que vulguin donar el seu testimoni. Si voleu participar podeu contactar aquí