field-path-388913_1920

Quan te’n vas anar

L’any en què ella va morir va ser el pitjor de la meva vida. No crec que sigui capaç d’esmentar ni una sola cosa que passés al món durant aquell temps. Tot m’era aliè. No veia res més, no existia res més. Els matins a la feina passaven per la meva consciència com escenes d’una pel•lícula mal enregistrada, amb actors dolents i un guió pèssim. La gent no aconseguia generar en mi la sensació de normalitat que pretenien donar-me, i jo sempre detectava en les seves cares la incomoditat de la seva compassió. Era incapaç d’interpretar el paper que s’esperava de mi, i si ho feia, si per un moment aconseguia entrar en aquell paper de treballador eficient, de persona que supera una pèrdua, no podia evitar una gèlida sensació d’estar molt lluny d’allà, mirant-ho tot com si no estigués succeint. Com si no fos jo, sinó una rèplica meva, que funcionés com un autòmat.

Llegir més

Temps
Espai d'expressió vivencial oberta al voluntariat, usuaris i professionals que vulguin donar el seu testimoni. Si voleu participar podeu contactar aquí