La veu dels joves

La veu dels joves

Durant tot aquest temps de confinament hem trobat a faltar la veus dels joves; de com s’han sentit, què han fet amb els estudis, què han trobat a faltar, com ha estat la relació familiar, quins canvis pensen que hi haurà quan tornem a la nova realitat. Us presentem un relat on hem integrat la veu de dotze nois i noies d’entre 16 i 18 anys, a través d’un personatge que expressa les seves experiències d’aquests dies.

“Per si no tinc prou feina, ara em passem unes preguntes per contestar sobre el confinament, que com em sento?, uf! Doncs tinc dies de tot. Els primers dies passaven ràpids, com tenia moltes coses a fer: estudiar, fer treballs manuals, llegir… però darrerament sento que m’estan privant de fer coses i em fa molta ràbia. També veig que això d’estar a casa té els seus avantatges. En el dia a dia no hi pensava gaire, però ara me n’adono que formo part d’una família i que tenim coses a dir-nos. Aquests dies, fins i tot, juguem junts, al.lucino! Dinem i sopem junts, impensable! Tot i que de tant en tant a algú se li’n va l’olla i passem petites crisis, però com no ens passa a tots de cop s’aguanta. He tingut moments per a mi, descobreixo pensaments que no sabia que tenia, que també s’està bé en soledat, és tota una experiència nova!, però, sense passar-se!

El que em fa molta ràbia, i fins i tot, em sento inútil, és que a fora passen moltes coses i jo aquí a casa, sense poder fer res.

El que més trobo a faltar són els amics i les amigues. A veure, faig trucades de grup pel whatsapp i puc parlar i riure, però no és el mateix. Seguir una relació per les xarxes no és fàcil. No poder fer esport també em fot. L’altre dia vaig estar parlant amb una amiga de la classe i ella no està gaire bé a casa, em deia «em sento confinada! m’ofego! estic rabiosa!» Vaig intentar calmar-la, explicant-li com ho feia jo quan em sentia malament: em poso a escoltar la música que m’agrada, veig alguna peli, o un capítol de la sèrie que estic seguint i se’m passa.

Tampoc ha tingut sort amb els profes. Al principi es va haver d’espavilar sola fent els deures i va passar més d’una setmana que no van començar a fer les classes on line i no tots els profes s’han connectat o ho han fet tard. A mi particularment m’ha anat millor, tot i que es passen posant deures, però el meu germà que està a batxillerat em diu que ja li està bé perquè s’ha de preparar per a la sele. Estudiar a casa té la seva avantatja que pots fer-ho quan vulguis, però et pots penjar i s’acumula la feina. No sempre em concentro prou, em distrec amb qualsevol cosa. Tinc col·legues que em diuen que es poden concentrar, jo no gaire, i a més, no em sé organitzar prou bé. Aquests companys i companyes, que no tenen problemes, són coquitos que ben segur es fan horaris i els segueixen, jo flipo. També hi ha gent del meu insti que no té ordinador, o altres que la connexió a internet no és bona i no sé com ho han resolt.

Les classes virtuals van bé segons el profe, com a l’insti, hi ha que s’enrotllen i que t’ho passes bé a les seves classes, hi ha que són un avorriment. L’avantatja és que la pots gravar i la tornes a veure quan vulguis, això sí que ho trobo guai. Hi ha companys o companyes que quan estem fent la classe on line es tanquen el vídeo i no saps si estan o no. M’agraden més les classes presencials, que pots preguntar, que veus als col·legues, no sé, em sento millor en grup, encara que hagi d’aguantar gent que no m’agrada.

Em ratlla molt saber que els viatges de fi de curs queden cancel·lats. Tenia moltes ganes d’anar a muntanya per celebrar que acabem la secundària!, i ni que dir del meu germà i col·legues que acaben el batxillerat i han de fer la selectivitat que tenien planejat anar a Menorca.

Quan puguem sortir sense restriccions serà diferent, sí, hem de mantenir les distàncies de seguretat i anar amb mascareta. Incorporar que no ens podem tocar… No m’ho puc imaginar. Ben segur que canviaran coses. Poder apreciarem més les coses petites del dia a dia. El que fins ara em semblava una rutina ara ja no m’ho sembla: anar a l’institut, veure’t amb els amics i amigues, fer esport, estudiar a la biblioteca.

Tinc una amiga que em diu que mantenir relacions d’amistat o d’altre tipus per les xarxes de vegades es poden deteriorar i no li agrada. És clar, arreglar un malentès per whatsapp dona mal rotllo. Sempre és millor en persona.

Un col.lega del meu germà l’altre dia comentava que té l’esperança que canviaran moltes coses, deia “el funcionament del món de les darreres dècades ha de canviar, s’han de fer reformes, revolucions, canviar perspectives per a poder fer canvis reals després d’aquesta experiència”. Mare meva!, es nota que és més gran, jo, amb menys paraules, diria el mateix:

Canviem ja!

Ah! m’havia oblidat de presentar-me, són l’Eva, i encara no sóc major d’edat, però em falta poc.”

video dol

Pedagogia del dol a les escoles

“Cloe” , el curtmetratge ens mostra un procés maduratiu mitjançant les vivències de la Cloe i de la seva mare, com eix principal de l’argument. A llarg del curt podem veure com transiten per les etapes dels diferents dols que es presenten: divorci del pares, canvis de lloc de viure, d’escola, la pèrdua d’una mascota i la malaltia i mort de la mare. La forma en que van experimentant els canvis tenen com a fil conductor l’amor. Les seves experiències, des del que seria la forma d’encarar les pèrdues, ens podem servir com a model per a saber la millor manera de posicionar-nos davant els dols.
Podem, també, veure com la Cloe va madurant en relació a la forma en que va gestionant els seus sentiments amb l’ajuda de les persones que l’envolten.

Grup Temps vol impulsar la orientació i formació sobre l’acompanyament al dol i a la mort en els centres educatius i

En aquesta línea l’associació ha elaborat un programa que consta de:

1. Un curtmetratge sobre l’acompanyament als diferents dols que podem tenir al llarg de les nostres vides.
2. Un manual per a treballar-ho a les aules.
3. Formació en centres.

El curtmetratge està penjat a la nostre web per a poder veure’l sempre que es vulgui.

El manual i el nostre programa de formació estarà a la vostra disposició contactant amb l’associcació a través del nostre mail: secretaria@gruptemps.org

Volem donar les gràcies a totes les persones que de manera desinteressada han participat en aquest curtmetratge i a les entitats que ens han cedit els espais pels rodatges.

 

Segueix-nos en les xarxes:

Web: http://gruptemps.org/
Intragram: https://www.instagram.com/gruptemps/
Facebook: https://www.facebook.com/gruptemps/

natura 2

Retorno a la base

Armando tenía 11 años. Nunca conoció a sus padres. Su madre no se preocupó ni en averiguar quién era el padre, por lo que siguió su camino con el único afán de seguir viviendo una vida de pasiones. Armando fue el nombre con el que se inspiró la hermana Esperanza, en el orfanato, al ver la carita del recién nacido. Llegir més

A mi padre

Mientras te vas..

Ardida es la noche cuando llega
tus manos entrecruzan las nuestras
tu mirada, símbolo del amor
tu rostro lentamente se aleja.

Tan temprano te marchas
que mi llanto aun es bruma
mis anhelos desnudos
y mis sueños ya se esfuman.
Llegir més

away-682006_1280

L’any que ella va morir

Quan te’n vas anar vaig decidir no oblidar-te. Oblidar era perdre’t i no volia que això passés. Mentre estàs en la meva memòria transcendeixes a la mort: vius i puc continuar estimant-te i sentint-me estimada, acaronada per tu.
Des de l’indret més íntim és impossible oblidar, no hem d’oblidar, solament transformar la tristor en amor, en un amor distint, viu en el pensament, sense necessitat de més. És el gest definitiu i absolut d’amor. D’alguna manera podem pensar que la persona que se n’ha anat rebrà aquest cabdal d’energia positiva i que la podrà fer servir per recórrer millor i més ràpidament el nou itinerari que ha iniciat. Llegir més

fondos-de-bosques-2

Memòries des d’Hades

El dia que el Ricard, president de Temps i l’Àngels, voluntària, em van proposar escriure un article per la web, no vaig saber què pensar ni què dir, i la veritat, encara em trobo en aquest estat meitat sorpresa meitat dilema. “Parla de la mort”, em van dir. “Fes-ho a la teva manera, relaciona la vida i la mort, la pèrdua i el dol”, en definitiva, de la mateixa existència humana, vaig pensar.Llegir més

field-path-388913_1920

Quan te’n vas anar

L’any en què ella va morir va ser el pitjor de la meva vida. No crec que sigui capaç d’esmentar ni una sola cosa que passés al món durant aquell temps. Tot m’era aliè. No veia res més, no existia res més. Els matins a la feina passaven per la meva consciència com escenes d’una pel•lícula mal enregistrada, amb actors dolents i un guió pèssim. La gent no aconseguia generar en mi la sensació de normalitat que pretenien donar-me, i jo sempre detectava en les seves cares la incomoditat de la seva compassió. Era incapaç d’interpretar el paper que s’esperava de mi, i si ho feia, si per un moment aconseguia entrar en aquell paper de treballador eficient, de persona que supera una pèrdua, no podia evitar una gèlida sensació d’estar molt lluny d’allà, mirant-ho tot com si no estigués succeint. Com si no fos jo, sinó una rèplica meva, que funcionés com un autòmat.

Llegir més

Temps
Espai d'expressió vivencial oberta al voluntariat, usuaris i professionals que vulguin donar el seu testimoni. Si voleu participar podeu contactar aquí