Foto_web_elcritic

«La gent ha d’aprendre a morir»

Volem compartir amb vosaltres l’entrevista que Roger Pla, un dels fundadors de la revista virtual www.elcritic.cat, ha fet a Ricard Díaz Mallofré, president i voluntari de l’associació temps i psicoterapeuta clínic, que es titula “La gent ha d’aprendre a morir”.
Com és habitual en Ricard ens mostra la seva particular mirada al voltant de la pèrdua d’ésser estimats durant l’etapa de confinament, el no acomiadament i el nostre posicionament sobre la mort.

Descargar PDF: http://gruptemps.org/wp-content/uploads/2020/07/ricard-diaz-mallofre-el-virus-no-es-cap-enemic-61535.pdf

La veu dels joves

La veu dels joves

Durant tot aquest temps de confinament hem trobat a faltar la veus dels joves; de com s’han sentit, què han fet amb els estudis, què han trobat a faltar, com ha estat la relació familiar, quins canvis pensen que hi haurà quan tornem a la nova realitat. Us presentem un relat on hem integrat la veu de dotze nois i noies d’entre 16 i 18 anys, a través d’un personatge que expressa les seves experiències d’aquests dies.

«Per si no tinc prou feina, ara em passem unes preguntes per contestar sobre el confinament, que com em sento?, uf! Doncs tinc dies de tot. Els primers dies passaven ràpids, com tenia moltes coses a fer: estudiar, fer treballs manuals, llegir… però darrerament sento que m’estan privant de fer coses i em fa molta ràbia. També veig que això d’estar a casa té els seus avantatges. En el dia a dia no hi pensava gaire, però ara me n’adono que formo part d’una família i que tenim coses a dir-nos. Aquests dies, fins i tot, juguem junts, al.lucino! Dinem i sopem junts, impensable! Tot i que de tant en tant a algú se li’n va l’olla i passem petites crisis, però com no ens passa a tots de cop s’aguanta. He tingut moments per a mi, descobreixo pensaments que no sabia que tenia, que també s’està bé en soledat, és tota una experiència nova!, però, sense passar-se!

El que em fa molta ràbia, i fins i tot, em sento inútil, és que a fora passen moltes coses i jo aquí a casa, sense poder fer res.

El que més trobo a faltar són els amics i les amigues. A veure, faig trucades de grup pel whatsapp i puc parlar i riure, però no és el mateix. Seguir una relació per les xarxes no és fàcil. No poder fer esport també em fot. L’altre dia vaig estar parlant amb una amiga de la classe i ella no està gaire bé a casa, em deia «em sento confinada! m’ofego! estic rabiosa!» Vaig intentar calmar-la, explicant-li com ho feia jo quan em sentia malament: em poso a escoltar la música que m’agrada, veig alguna peli, o un capítol de la sèrie que estic seguint i se’m passa.

Tampoc ha tingut sort amb els profes. Al principi es va haver d’espavilar sola fent els deures i va passar més d’una setmana que no van començar a fer les classes on line i no tots els profes s’han connectat o ho han fet tard. A mi particularment m’ha anat millor, tot i que es passen posant deures, però el meu germà que està a batxillerat em diu que ja li està bé perquè s’ha de preparar per a la sele. Estudiar a casa té la seva avantatja que pots fer-ho quan vulguis, però et pots penjar i s’acumula la feina. No sempre em concentro prou, em distrec amb qualsevol cosa. Tinc col·legues que em diuen que es poden concentrar, jo no gaire, i a més, no em sé organitzar prou bé. Aquests companys i companyes, que no tenen problemes, són coquitos que ben segur es fan horaris i els segueixen, jo flipo. També hi ha gent del meu insti que no té ordinador, o altres que la connexió a internet no és bona i no sé com ho han resolt.

Les classes virtuals van bé segons el profe, com a l’insti, hi ha que s’enrotllen i que t’ho passes bé a les seves classes, hi ha que són un avorriment. L’avantatja és que la pots gravar i la tornes a veure quan vulguis, això sí que ho trobo guai. Hi ha companys o companyes que quan estem fent la classe on line es tanquen el vídeo i no saps si estan o no. M’agraden més les classes presencials, que pots preguntar, que veus als col·legues, no sé, em sento millor en grup, encara que hagi d’aguantar gent que no m’agrada.

Em ratlla molt saber que els viatges de fi de curs queden cancel·lats. Tenia moltes ganes d’anar a muntanya per celebrar que acabem la secundària!, i ni que dir del meu germà i col·legues que acaben el batxillerat i han de fer la selectivitat que tenien planejat anar a Menorca.

Quan puguem sortir sense restriccions serà diferent, sí, hem de mantenir les distàncies de seguretat i anar amb mascareta. Incorporar que no ens podem tocar… No m’ho puc imaginar. Ben segur que canviaran coses. Poder apreciarem més les coses petites del dia a dia. El que fins ara em semblava una rutina ara ja no m’ho sembla: anar a l’institut, veure’t amb els amics i amigues, fer esport, estudiar a la biblioteca.

Tinc una amiga que em diu que mantenir relacions d’amistat o d’altre tipus per les xarxes de vegades es poden deteriorar i no li agrada. És clar, arreglar un malentès per whatsapp dona mal rotllo. Sempre és millor en persona.

Un col.lega del meu germà l’altre dia comentava que té l’esperança que canviaran moltes coses, deia «el funcionament del món de les darreres dècades ha de canviar, s’han de fer reformes, revolucions, canviar perspectives per a poder fer canvis reals després d’aquesta experiència». Mare meva!, es nota que és més gran, jo, amb menys paraules, diria el mateix:

Canviem ja!

Ah! m’havia oblidat de presentar-me, són l’Eva, i encara no sóc major d’edat, però em falta poc.»

Alumbramiento

Los últimos momentos

Os queremos presentar el cortometraje “Alumbramiento” donde podemos ver claramente nuestra mirada sobre la muerte y la aportación que hacemos como voluntarios en nuestra comunidad. En este cortometraje podemos ver lo que para nosotros es muy importante: la naturalidad, el saber estar, el hacer pequeño este acto tan sagrado y tan importante, haciendo posible que la persona que se prepara para morir pueda hacer el traspaso en paz. También queremos destacar el hecho de como ayuda tener personas a nuestro lado en este momento, que nos tranquilicen, que nos acaricien, que nos digan que todo está bien y que nos ayuden a hacer el tránsito rodeados de amor. Mirando el cortometraje, comprobamos como nuestra presencia como voluntarios pude dar sentido a la despedida y sobre todo hacer fácil aquello que parece tan difícil.

“Alumbramiento”, de Eduardo Chapero-Jackson.

León de Oro al mejor cortometraje Europeo en Venecia 2007

 

Entra en este enlace para ver el cortometraje:

https://vimeo.com/5317622

 

Captura de Pantalla 2019-12-09 a les 19.06.17

Curs d’acompanyament a la mort i al dol.

La formació d’acompanyament plantejada l’any 2019, ha estat un èxit: un dissabte al mes on es dóna el contingut teòric pel matí, i la pràctica a la tarda. El fet d’afegir la pràctica de la tarda, s’ha comprovat que l’aprofitament del curs ha estat molt més complert. Les persones que han assistit a la formació han valorat molt positivament aquesta proposta.
Leer más

Captura de Pantalla 2019-11-27 a les 14.47.03

Curs de desenvolupament personal.

Aquesta proposta formativa proporciona capacitar als participants en un mestratge en les relacions humanes, així com, una adequada identificació de les conductes i comportaments derivats del contacte interpersonal i que influeixen directament en els nivells de comunicació i salut.
Leer más

video dol

Pedagogía del duelo en las escuelas

El cortometraje nos muestra un proceso madurativa a través de las vivencias de Cloe y de su madre, como eje principal del argumento. A lo largo del corto podemos ver como trasitan por las etapas de los diferentes duelos que se presentan: divorcio de los padres, cambios de lugar de residencia, la pérdida de una mascota y la enfermedad y muerte de la madre. La forma en que van experimentando los cambios tienen como hilo conductor el amor. Sus experiencias, desde de lo que debería ser la forma de encarar las pérdidas, nos pueden servir de modelo para saber la mejor manera de posicionarnos frente a los duelos.Leer más

natura 2

Retorno a la base

Armando tenía 11 años. Nunca conoció a sus padres. Su madre no se preocupó ni en averiguar quién era el padre, por lo que siguió su camino con el único afán de seguir viviendo una vida de pasiones. Armando fue el nombre con el que se inspiró la hermana Esperanza, en el orfanato, al ver la carita del recién nacido. Leer más

ted-gracia-2

El duelo: procesos de maduración personal.

Revisar las actitudes personales ante la pérdida, permitirá no solo comprender el proceso de duelo como una experiencia natural de la vida, sino que, también como una oportunidad de crecimiento y maduración personal.
El cuestionarse estos aspectos vitales nos moviliza a revisar y actualizar nuestro régimen de creencias, nuestras ideas o incluso nuestros valores que hacen que cada uno de nosotros nos situemos frente a nuestra propia VIDA y frente a nuestra propia MUERTE. De ello dependerá de cómo interpretamos los hechos que vivimos e indicarán con qué tipo de emociones y sentimientos nos conectan.Leer más

A mi padre

Mientras te vas..

Ardida es la noche cuando llega
tus manos entrecruzan las nuestras
tu mirada, símbolo del amor
tu rostro lentamente se aleja.

Tan temprano te marchas
que mi llanto aun es bruma
mis anhelos desnudos
y mis sueños ya se esfuman.
Leer más

Temps
Espai d'expressió vivencial oberta al voluntariat, usuaris i professionals que vulguin donar el seu testimoni. Si voleu participar podeu contactar aquí